L’industrial Joan Brujas Pellicer, propietari de La Energía, S. en C., empresa que l’any 1913 passà a formar part de Catalana de Gas y Electricidad, S.A., encarregà l’obra amb la finalitat de construir un edifici industrial de producció d’electricitat.
Aquest edifici és conegut popularment amb el nom de La Energía i està situat a la plaça del Duc de la Victòria de Sabadell, on actualment hi ha la plaça del Gas. Originàriament, era una central de producció d’electricitat a partir de motors de gas.
La restauració i la museïtzació de La Energía
Els arquitectes Pedragosa, Sauquet i Valls van dur a terme la primera reforma de l’edifici l’any 1976. La reforma va consistir en una renovació de la planta baixa i una ampliació de l’edifici en afegir-hi l’entresolat.
L’obra més important de rehabilitació es va produir el 1988 amb la construcció de l’edifici que fa cantonada amb el carrer de l’Advocat Cirera i que va ser executada pels arquitectes Gómez i Ferrer. S’aixecà una nova planta a la nau de producció, s’amplià el soterrani, es completà amb dues plantes l’edifici que fa cantonada amb el carrer de l’Advocat Cirera i es van obrir nous portals d’accés per la plaça del Gas.
L’any 2007, la Fundació Gas Natural adjudicà el projecte arquitectònic del Museu del Gas a l’estudi Dani Freixes & Varis Arquitectes. L’any següent també els adjudicà el projecte de museografia interior i, l’any 2009, es van iniciar les obres amb una nova remodelació i part d’una nova construcció, que van acabar la tardor de l’any 2011 amb l’obertura del museu. El projecte museogràfic de Varis Arquitectes representa un exemple clar de recuperació de patrimoni industrial per oferir un nou centre cultural a la ciutadania.
Actualment, l’edifici La Energía està protegit pel Pla de protecció del patrimoni de Sabadell (PEPPAS, 1988) i el Pla especial de protecció del patrimoni de Sabadell (PEPPS, 2005).
Un edifici sostenible
El Museu del Gas està ubicat en un edifici eficient i sostenible, cosa que es fa patent en el seu disseny. Per aquesta raó, tant en la rehabilitació i construcció de l’edifici, com en la demolició inicial de les parts no protegides, s’han aplicat criteris de sostenibilitat basats, entre d’altres, en la reducció de requeriments energètics, la generació d’energia de manera eficient i a partir de fonts renovables, l’eficiència en l’ús de l’aigua, la utilització de materials de baix impacte ambiental i la minimització de generació de residus.
Alguns exemples d’aquesta adequació, des d’una perspectiva bioclimàtica, són la utilització de materials reciclats a la carcassa de la nova façana, la construcció d’un aljub i una pèrgola fotovoltaica al Mirador, la instal·lació d’enllumenat de baix consum o la col·locació d’un mirall energètic que proporciona les dades climàtiques interiors i exteriors, així com el consum energètic que es produeix en cada moment.
L’arquitecte: Juli Batllevell
Juli Batllevell i Arús va néixer a Sabadell el 1864. Era fill d’un mestre d’obres que li va transmetre la passió per la construcció d’edificis. El seu ensenyament el va iniciar en els estudis d’arquitectura i va obtenir el títol d’arquitecte el 1890. Batllevell va desenvolupar gran part de les seves obres a Sabadell, fins a l’any 1900, quan es traslladà a Barcelona amb la seva família.
El talent de Batllevell es va fer palès en les primeres obres. El teatre Euterpe (1892-1893) i la casa Bru-Miralles (1893) van afavorir que fos nomenat arquitecte municipal de Sabadell, càrrec que se li atorgà el 1895 i que conservà fins a l’any 1910. A aquesta etapa pertanyen construccions sabadellenques com les Escoles Públiques (1895-1897), la Presó Cel·lular (1897) i la caserna de la Guàrdia Civil (1911), així com la urbanització dels jardins públics davant de les Cases Consistorials, de les quals també remodelà la façana (1900).
Batllevell va treballar per a grans clients provinents de la burgesia emergent de Sabadell. La seva reputació i traça li van valer el títol d’arquitecte municipal a Badalona i la col·laboració amb Antoni Gaudí a la Casa Calvet o a la Casa Trias, al Parc Güell. També projectà un bon nombre de construccions privades a Sabadell, Badalona, Barcelona, Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall, Sitges, Mataró o Vallvidrera.
En les primeres dècades del segle XX, Juli Batllevell va ser revisor de comptes de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès, tècnic legal d’una de les comissions especials de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i inspector tècnic de la Comissió d’Asils i Albergs en el moment de la seva constitució. També treballà per a la Mancomunitat i va ser designat vocal tècnic del Patronat de l’Escola de Funcionaris. L’any 1923 va ser escollit per formar part de la junta de l’Exposició Universal de Barcelona. Va morir a Barcelona el 1928.